Del no res no pot sortir res

Aquesta frase ha estat en la història antiga de la filosofia una de les més influents i utilitzada per els filòsofs. Que es pot dir d’aquesta , bé la podríem considerar com a una afirmació que conté la base de la lògica. Ningú seria capaç de contradir-la ja que totes les coses sorgeixen a partir d’unes altres i per tant res no sorgeix del no res. El no res és per si sol un abisme, un buit o quelcom inexistent. Si no existeix no hi ha cap possibilitat de que hi sorgeixi ni la més insignificant de les coses. És lògic per tant que de la mateixa manera que no existeix, tampoc hauríem de donar-hi molta importància al no res , si parlem d’aquest podríem confondre el terme i li atribuiríem una existència que no té. Totes les coses a les que ens podem referir existeixen per això al donar atribucions a un terme inexistent és contradir a la vegada aquesta afirmació, considerant el no res com alguna cosa. S’ha d’evitar doncs , aquest error i considerar que l’origen de tot ha de ser algun principi etern ja que les coses no sorgeixen per si soles.

Comentari de text Parmènides 1-5.

Parmènides en els textos ens mostra la seva filosofia que parla de la via de la veritat. Mostra els dos camins o vies possibles de recerca: la que és i no és no- ésser, que vol dir que l’ésser sempre hi és i no pot no ser, on esmenta la seva visió de que és el mateix pensar i ésser perquè creu que hi ha una sola realitat, l’ésser que no canvia. I l’altre via que no es i és necessariament no –ésser, ja que aquest al no ser ésser no pot ser mai ésser, ja que del no res no pot sortir res. Sobre la primera via ens parla d’aquest ésser com un de sol, homogeni , el qual no es pot dividir en parts, sempre és el mateix, ja que com esmenta al tercer fragment”mai no el podries tallar de manera que l’ésser no es continués amb l’ésser, ni dispersar-lo”. També el considera com un ésser sempre present, ni passat, ni futur, ja que no importa per on es comenci perquè al final es torna al mateix lloc. Per últim considera que no s’ha de ajuntar les dues vies com a una de sola, ja que l’ésser mai podrà ser considerat com no-ésser , ni al revés

Comentari textos d’Heràclit 1,2,4,5

En aquests textos Heràclit ens parla sobre el plantejament del canvi continu de les coses com és el cas del quart fragment. Compara aquest canvi amb el riu i l’aigua que flueix en ell. Considera que hi ha una llei que fa que tot canviï excepte ella mateixa, aquesta llei és la que segons Heràclit és la llei universal que regeix el canvi, el logos. Per tant es pot entendre el logos com una mena de destí, que fa que les coses siguin sempre d’una determinada manera , afirmant que al final “totes les coses són una “ com esmenta en el cinquè fragment . També s’esmenta la lluita de contraris gràcies a la qual l’autor considera que sorgeix la vida. Ja que els contraris s’atreuen i es donen testimoni i a partir d’aquesta necessitat mútua apareix la natura i com esmenta en el segon fragment la més “bella harmonia.”

Comentari 1 pag11

En aquest fragment del filòsof Anaximandra, l’autor parla de l’ordre del temps on relaciona el naixement amb la destrucció, és a dir la vida amb la mort, com si es tractés d’un cicle continu, una mena de destí que ens portés un altre cop a l’ inici. També considera que s’ha de fer front a un desordre provocat per l’home a causa de les seves injustícies .